Divendres passat vaig tenir el plaer de poder veure l'obra de teatre "André i Dorine" a la Sala de laCate a Figueres. Feia temps que una obra de teatre no m'emociona tant. Quan els actors van saludar , tot el públic els varem aplaudir drets, emocionats i alguns amb llàgrimes als ulls. Els actors van saber arribar a l'ànima de l'espectador i aixó no passa massa sovint.
En aquest enllaç trovareu explicat el resum de l'obra i molts altres detalls. Va estar molt be la trobada que despres varem tenir públic i actors per fer un intercanvi d'expressions.
Una de les coses més espectaculars de l'actuació es que tota la narració va esser gestual. No hi havien paraules. En aquesta obra utilitzen la máscara, realitzades per l'actriu que fa de Dorine, i és el cos que parla, els gestos, les accions són pures , netes, i expressen tot alló que volen. Les paraules s'han fet gest.
L'obra ens parla de la malatia del Alzehimer, de les seves fases, de l'enfrotament tant del malalt, com dels que estan al costat, però passat els dies he pensat que és una història d'amor profunda, i que malgrat acceptar una malatia d'aquest tipus o altre és un cop molt dur, crec que lúnica manera de superar-la amb la parella o l'entorn es si anteriorment hi ha hagut enamorament, amor profund, estimació cap a l'altre.
Si teniu oportunitat , o si en la vostra ciutat o localitat la fan , de veritat, no us la perdeu.
