Cap Ras

CAP RAS-
No trobaré el mar en la foscor dels meus pensaments,
no trobaré el mar en les paraules buides
no trobaré el mar en les portes tancades
el mar hi és, sempre hi és...
Sols cal anar-lo a cercar, tan es el dia o la nit que faci,
tempesta, sol, boira, o pluja...
Però quan estic lluny de la seva blavor,
sento enyor i aleshores es quan tanco els ulls
i el puc sentir i veure, com el matí a Cap Ras.

POESIA DE LA JOANA RASPALL

Fa pocs dies, pel meu aniversari, les meves amigues empordaneses, em van regalar un llibre de poemes de la Joana Raspall. Sabien que  m'agradaven els contes, però mai els hi havia dit que tenia interés per la poesia de la Joana Raspall. Va ésser un sorpresa molt feliç. Per una part, per la seva sensibilitat de triar aquest llibre magnífic i segona per pensar una estona en que em podrien regalar i per tant, aturar-se a pensar amb les coses que em podien agradar.

Llegir a a la Joana Raspall és un aprenentatge de la llengua, de les paraules, i de com el sentiment, l'estimació que sentia per les coses del seu voltan es  veun reflexat en aquests poemes. No us el perdeu , es una petita meravella. Per llegir per un  mateix, per llegir a l'escola, per llegir als  altres menuts de la casa. Un llibre per gaudir de les paraules ben dites, precises, que traspuen pensaments respectuosos i amorosos de tot el que ens envolta. Gràcies Joana Raspall per la teva poesia que resta amb nosaltres.

IMPRESSIONS D'UN PAISSATGE

St. Pere de Rodes i Port de la Selva

Cada pas que dono per la carena descobreixo la infinitat del paisatge.

Des d'aquí a dalt, tot sembla perfecte, les ombres del monestir amaguen els secrets més antics, com els meus, que són petits i humans. Aquest matí les muntanyes verdes estan vibrant i et fan adonar de la presència de la vida malgrat els contratemps, els mals moments i les inseguretats que tenim les persones.

El monestir ferm, present, altiu, observant les vides que han passat al seu voltant. El miro, tanco els ulls, i el sol escalfa el meu rostre. Intento pensar com era la vida al monestir, com era la vida al poblat de St. Helena. I tot fuig del meu voltant per un moment, per sentir les veus de qui havia estat en aquelles terres abans que jo.

I obro els ulls i el blau intens, difuminat, quasi no em permet veure l'horitzó perfecte que intueixo present. El mar, n'estic tan enamorada del mar, de la seva intensitat i grandesa que em deixa sempre muda de paraules.

Sols puc dir que sempre, sigui des d'on miro el mar, em captiva per sempre més.

(Passeig per la carena de St. Helena a Sant Salvador 1-Novembre-2016

DELTA DE L'EBRE

DELTA DE L'EBRE: entre la terra i el mar

Miro el paisatge, intensament,

el percebo en el meu cos,

i intento calcar-lo en els meus ulls

perquè no se m'esborri.

Fins quan recordaré de forma intacta

el que veig, el que sento, el que oloro, el que trepitjo?

Visc intensament el paisatge, en una presència viva

i trobo tanta bellesa, que la meva ànima no pot entendre que hi hagi crueltat i violència.

Aleshores em pregunto, on sóc, en quin món més mesquí visc?

I el vent no em respon...

Però torno a alça els ulls i veig la natura viva , intensa i el meu fill buscant el seu horitzó

i aleshores sento un nou moment de felicitat,

i amb això en tinc prou.

AGNÈS

PLATJA DEL TRABUCADOR

UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG

UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG- 

Grup de teatre Les Antonietes

El 19 Març  a la Sala la Cate de Figueres , el grup de teatre les Antonietes ens ofereixen Un tramvia anomenat desig. Passió, força, tendresa, flebesa, amor, violència, abandó, mentira, veritat.

Desprès d'un temps aquestes paraules són les que em suggereixen l'obra . M'impacta escenes de violència, pero al mateix temps la tendresa i l'amor que busca una de les protagonistes.

Tots cerquem l'amor, la relació amb els altres, la mirada dels altres....

LA FUNCIONAL TEATRE. A QUI NO PAGA NI DEU-

LA FUNCIONAL TEATRE - QUI NO PAGA NI DEU

TEATRE BESCANO. CONILLET

TEATRE BESCANÓ. "CONILLET". Clara Segura.

El divendres 1 d'Abril a la nit la Clara Segura va fer una brillant interpretació posant el seu cos, la seva veu i  la seva anima a una dona, mare dels nostres díes.
Sóc poc objectiva. La Clara Segura, m'enamora, m'agrada la seva força interpretativa, el que fa t'ho creus, ho viu intensament i fa que el teatre, la seva màgia, sigui del tot certa. Ets creus el que el personatge sent i viu. 
En aquesta ocasió, ens mostra una dona al límit de les seves forces. Una dona que és treballadora, mare, esposa, i persona. Ens parla de com la dona actual pot viure la seva maternitat i com diu al final de l'obra "jo sola no puc", ens falta responsabilitzar a les parelles, suport institucional, i més xarxa social. Per què encara que volem ser mares, també som persones, dones que necessitem  no "arraconar" les nostres expectatives, les nostres il·lusions...

El text és divertit i empatitzes rapidament en situacions que has pogut viure en primera persona.
La interpretació et fa preguntes, et qüestiona quina mare ets ho has estat, quina persona queda i ets ara.
Però la interpretació va acompanyada per una senzilla escenografia, que impacta i aquesta està molt ben resolta i utilitzada per l'actriu, amb pocs elements sobre l'escenàri pots veure i sentir el que el guió demana.

La direcció, per Marc Martínez, molt ben afinada, segurament ha demanat a l'actriu un treball molt potent, molt des de les entranyes i ella ho ha sabut resoldre.

Des de aquí vull felicitar a en Marc, érem veïns de joves, i ell ja tenia ganes de complir aquest somni, ser actor i director de teatre. Ahir em va fer molt feliç abraçar-lo, i sentir que malgrat els temps que ens ha tocat viure els somnis s'acompleixen.

UNA JORNADA PARTICULAR