Diumenge passat , juntament amb una colla d'amics, vam anar caminant des del Mas Ventós fins a St. Onofre.
Un passeig curt i de fàcil fer, des del Mas Ventós fins a l'ermita, passejada plana . La vaig fer amb companyia de bons amics parlant de les nostres coses i observant un paisatge impressionat i majestuós.
St Onofre veu l'Empordà
Des d'aquí dalt veig l'infinit del mar,
quedo perplexa del silenci.
M'atreveixo a asseure
amb els peus penjats
en una roca per mirar la immensitat,
i tinc la impressió de que estic flotant
davant de l'Empordà.
Estic a St. Onofre, una ermita
petita, blanca, dalt d'un penya-segat.
I penso: quin privilegi te aquest sant
de mirar-se cada dia la plana i el mar.
Tanco els ulls per poder guardar
en la meva fràgil memòria
la senzillesa i alhora la exuberància
d'aquest paisatge.
Així quan estigui reclosa
en els meus pensaments,
pugui obrir-los
i tenir la il·lusió de reviure
aquell moment.
St Onofre veu l'Empordà
Des d'aquí dalt veig l'infinit del mar,
quedo perplexa del silenci.
M'atreveixo a asseure
amb els peus penjats
en una roca per mirar la immensitat,
i tinc la impressió de que estic flotant
davant de l'Empordà.
Estic a St. Onofre, una ermita
petita, blanca, dalt d'un penya-segat.
I penso: quin privilegi te aquest sant
de mirar-se cada dia la plana i el mar.
Tanco els ulls per poder guardar
en la meva fràgil memòria
la senzillesa i alhora la exuberància
d'aquest paisatge.
Així quan estigui reclosa
en els meus pensaments,
pugui obrir-los
i tenir la il·lusió de reviure
aquell moment.
 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada